La
pitjor fredor és feta de la màscara d’un pallasso que no riu ni abraça per
imposició interna. Aquesta imposició és fruit d’una prudència excessiva que té
com a objectiu marcar distàncies entre ell mateix i el circ que se li presenta.
Tanmateix, la distància no serà mai definitiva ni incorregible, com no és mai
llarga la separació entre el rostre i la màscara que el configura.
Sovint,
l’autocensura es caracteritza per un seguit de fases, exemptes de cap tipus d’ordre.
Una de remarcable és l’encongiment del cos i la tensió muscular. Fixeu-vos-hi
bé: quan el pallasso actua i vol de l’actuació una mena de supressió de
sentiments que algú li ocasiona, contraurà l’estómac i tensarà les espatlles.
És un fet inexplicable ja que mai no s’ha vist d’un sentiment fent foradat a través
de les espatlles per prendre formes fantasmagòriques en l’aire exterior.
Aquest
procés va ben acompanyat de l’omissió de mirades. O bé, no és quelcom acurat ja
que el pallasso no es queda cec per l’ofec de sentiments. Però sí és ben cert
que l’únic destinatari de la mirada en concret no serà l’ens situat en l’extrem
paral·lel sinó en l’extrem perpendicular inferior. És a dir, el pallasso tindrà
com a únic camp de visió una cadira o una taula, si és que aquestes es proposen
de servir d’obstacles entre ell mateix i el terra que trepitja.
És
la màscara de la fredor la més vulnerable. Per cada intent de contenció, una
esquerda es distingeix dins i fora la màscara. I és evitant que allò restant es
desprengui, quan les ferides apareixen en la superfície de la pell. És en
aquest moment quan l’última espurna de sentiment en l’estómac explota,
fent-se via per l’esòfag i esmicolant l’únic pedaç de màscara que resta. El pallasso es
sent desconcertat. No reconeix el seu propi rostre i la distància ha diluït el
camí que havien traçat els seus passos.
