Erlina, primera part.
Erlina, segona part.
i el final:
20 d'agost de 2006,
18.00 hores.
He trigat uns dies a escriure’t perquè la llum ha marxat sovint aquest dies. Pensaves que ja m’havia oblidat de tu, eh? No ho faria mai, això!
Últimament no paro de pensar en la inscripció de la ploma i la carta que em va donar el meu pare. És tot molt estrany, no? No se suposa que no hauria de ser cap secret? Em pregunto si el meu pare l’haurà llegida. Potser l’ha escrit ell...
Com creu que esbrinaré què significa “Erlina”? I si és una paraula inventada, què? O una endevinalla? Mai he sigut bona per aquests jocs!
Avui no estic de bon humor. El meu pare diu que vol marxar a viure a Irlanda. Un amic seu li ha ofert un treball a Dublín. M’ha preguntat què em semblava i li he dit que jo tinc els meus amics aquí! No vull marxar!
“26 d’agost! Feia tant de temps! Anem!”
Agafà el seu xicot de la mà i començaren a córrer pel Carrer del Mar tot esquivant la gent que hi passejava.
“Els frankfurts! Les patates!”
Van seguir corrent fins a trobar-se de cop amb les vies del tren. Creuaren el pas soterrani.
“El mar! La platja! Anem-hi!”
De cop quelcom va caure de la butxaca. El so metàl·lic la va fer aturar-se. S’ajupí i recollí l’objecte.
L’àvia mira el calaix però no sembla que el vegi. Mira un calendari vell que hi ha a la paret. Si la vista no li falla, el calendari ja fa temps que no serveix. Tan de temps ha passat... On era ella? Les vistes de la finestra eren diferent. Fins i tot la finestra, segur.
“20 d’agost. 2006. 2021. 2056...”
20 d'agost de 2006,
18.30 hores.
Hola. És definitiu. Marxarem a finals d’aquest mes. Segurament la setmana vinent. Chess, no sé si podré escriure abans de marxar. He d’acomiadar-me de molta gent. Espero almenys poder tornar algun estiu...
Fins aviat,
Niamh.
“La textura de la sorra sembla diferent. Quan fa temps que no l’agafes és diferent fins que el teu tacte la reconeix. Després, t’adones que és la mateixa de sempre”.
“Ah sí? És cert, no m’hi havia fixat”.
“El mateix passa amb l’olor del mar. No t’ho sembla?”.
“Sí. El que et passa a tu em va passar quan vam arribar”.
“Em pregunto si el meu pare s’enrecordaria de la sensació que tens quan poses els peus a la sorra o de l’olor del mar...”.
“És clar que sí! Per cert, explica’m les llegendes...”
“Quines llegendes?”.
“Allò que va dir el teu pare. Vas dir que eren llegendes. Estic intrigat...”
“Sí. Bean Sidhe...”
“Què dius? Banshee? Un fantasma?! Va veure un fantasma!”
“You will with the banshee chat,
And will find her good at heart...”
And will find her good at heart...”
Somriu. La memòria no li ha fallat aquest cop. Obre el calaix. És allà, immòbil. L’agafa. Les mans li tremolen i cau a terra. El tap metàl·lic s’ha desprès de la resta i rodola fins a topar amb la porta de l’habitació. Camina fins la porta i, fent esforç, s’ajup. Ha agafat el tap però quelcom ha succeït. Mira el terra totalment glaçada, aturada.
“Què és aquest crit? Qui és? Què hi ha algú aquí?”
No. No hi ha ningú. Torna la seva mirada cap el tap però la inscripció ha quedat enfonsada. De dins del tap ha sortit un paper que resta al terra, impacient.
“Erlina? La carta?”
Sí. És la carta. Havia romàs en el mateix tap tots aquests anys. L’obre. La seva cara sembla recuperar part de la seva joventut. Un altre crit, que aquest cop envaeix tota l’habitació.
“...And will find her good at heart
Sitting on a warm smooth mat
In the green hill’s inmost part.”
Sitting on a warm smooth mat
In the green hill’s inmost part.”
Dos crits. Dos dies. El mirall reflexa un rostre vell i pàl·lid, i un cos amb roba blanca. L’àvia el mira perplexa. Doblega la carta i la torna a deixar dins el tap. Posa el tap dins la ploma i la inscripció desapareix. No sembla haver-se’n adonat i torna a mirar el mirall. La faç vella és jove, però pàl·lida i el cos segueix envoltat de roba blanca. L’àvia somriu, es vesteix i surt al carrer. Un cotxe l’espera. Es puja i tanca la porta.
“A l’aeroport si us plau, Sandra”.
