De trenes i tentacles

Des d'aquí esperarem, estàtics, collarets de llum que engalanin, trenant de tentacles, aquesta foscor.

Tinta verda

I en acabat, un cop tancat el llibre, la tinta és invisible. 

No en sabíem més

de l'ombra dels bolígrafs 

que ens (des)cobria 

i ens amagava. 

I ja està bé: 

ningú no sabrà mai quin era el color que t'escrivia. 

(Im)possibilitats

La cronicitat podria tenir olor de canyella, gust de llimona, color verdós d'oliveres. Ja que ens ha d'acompanyar sempre, podria ser la remor de la pluja que entra per les finestres.

La immortalitat

I a la pregunta <<I això no marxarà mai?>> la cara de la metgessa ja ho ha dit tot. Observo el procés dels seus ulls, l'arqueig reflexiu de les seves celles. El seu cap és ara mesurant les paraules -eufemismes- que intentaran mantenir l'esperança que es nodreix d'agonies, que nodreix les agonies. L'observo i no sap que en el fragment de temps, potser mig minut, en què ella triga ara en trobar-les, jo ja m'he aturat.

Ja n'hi ha prou. Ja s'ha acabat.

Quan ella trobi la paraula exacta per convèncer-me i relativitzar, veuré que menteix. Veuré que ella és a una paraula precisa de la fugacitat d'un cafè, d'una cigarreta.  

I des del fum efímer de la seva cigarreta sabré que la cronicitat del meu dolor és la del meu cos, la de la meva vida. I poc més que això: la immortalitat.