Quan arriba el moment d’acomiadar-se, el comiat ja s’ha produït. És la cortesia que ens impulsa a crear del comiat un acte per expressar allò que ja havíem anticipat prèviament. Un acte innecessari que només produeix un fotograma que la memòria usarà en el futur per rememorar aquells últims instants. Amb el pas del temps, les mirades sense importància d’aquell moment esdevindran significatives i el penediment vetllarà les nostres nits.
En els instants previs al comiat hi ha incertesa, com si una decisió vital
hagués de prendre’s immediatament. Malgrat la immediatesa de la situació, la
reacció usual és l’ajornament. És la negació i la necessitat. I la por.
En el curs usual dels esdeveniments, fa mesos que el nostre comiat s’hauria
d’haver precipitat. I des d’aquell túnel, l’ajornament s’ha convertit en la
meva prioritat màxima. Els perquès són fruit d’algun ego soterrat o d’alguna
covardia en la meva pell. O potser les coses són més simples i és que amb els
ulls ja t’ho dic tot.
