La edad

Aunque pueda parecer raro este va a ser mi primer escrito en castellano.
Me dijeron una vez que los escritores deben decidirse por una lengua, no de cara a los demás sino por su propio bien. Aunque esta opinión es respetable, no la seguiré. Si alguien se pregunta '¿por qué?' la respuesta es sencilla. Primero, no me considero escritora. No me dedico a ello pues no me pagan y no creo que lo que escriba sea arte, literatura o como lo quieran llamar. Y segundo, escribo como me sale de dentro, es decir, escribo primero y pienso después.

En uno de estos días de aburrimiento y no saber qué hacer, me puse a pensar. Recordé que hay canciones o películas que me gustan que hace ocho o diez años que se crearon, publicaron o estrenaron. "Me siento vieja", pensé. Inmediatamente pensé que eso era una tontería. No me puedo sentir vieja porque no lo soy. ¿O sí puedo?

Realmente, la edad es algo que preocupa a quien se hace mayor. Será porque la muerte se avecina aunque sepamos que alguien joven no es inmortal. O tal vez sea porque nuestro cuerpo envejece. No podemos establecer la edad de un/a adolescente por su apariencia (y menos ahora que cada vez son más altas y altos). Sin embargo, sí podemos hacer un cálculo aproximado con aquellos que pasan de los treinta años.

Físicamente cuando nos hacemos mayores las manos se arrugan, los pechos se caen, la cara también se arruga (y cuando hablo de arrugas me refiero a hombres y mujeres), la piel se seca o suelen salir canas. Generalmente, las manos y la cara reflejan la edad porque las canas pueden salir cuando eres muy joven o no salir nunca.

El otro día estaba tomando un café en un bar, esperando a que una amiga viniera. Estaba atenta a la puerta pues mi amiga podría llegar de un momento a otro. En ese instante, llegó una pareja cogida de la mano. Este hecho es muy normal. Lo que no fue normal es que sólo les pude ver las manos. Era una mujer y un hombre, seguro, por el tamaño de las manos. Sí, y sé también que eran de diferente edad y que esa diferencia era amplia pues una mano estaba más arrugada que la otra. Automáticamente quise saber cómo era esa distancia de edad. Nada más.
Poco después, se quitaron los gorros que llevaban (os aseguro que hacía frío aquel día) y las bufandas. Se tomaron un café y un refresco, y se marcharon. Se dejaron un bolso rojo, muy bonito, en la silla. Por desgracia, me di cuenta tarde y no pude avisarlos.

Mi amiga seguía sin aparecer así que observaba la puerta con detenimiento. Entró otra pareja cogida de la mano. Llevaban guantes, gorros, bufandas y todo lo que se puede llevar en un día que hace frío. No pude ver nada, excepto sus ojos (sí, no estaba a mucha distancia de ellos). Uno de ellos se fue hacia la mesa donde la pareja anterior se había sentado. Cogió el bolso rojo y se fueron. La expresividad de sus ojos demostraba la química y la confianza que tenían.

Si los ojos reflejan aquello que el alma siente, me atrevo a decir que aunque el cuerpo envejezca los ojos no lo harán nunca y el alma, si crees en ella, tampoco.

you vanished

You Vanished


You may say 'tis not true
but only in my dreams
Can I be really free.

"Forever" were your eyes
(shiny rays)
"Always" was your smile.

That's why
'twas not awake
when I was alive.

Come what may,
will yesterday
be today?

You must wake up
even if the sun is away,
don't be afraid.

I will wake up
even if the moon doesn't come out,
even if you vanish.

Erlina (segona part)

Mesos després de publicar aquí al bloc les primeres pàgines d'aquesta història, aquí us poso la segona part. L'últim cop van ser quasi 4 pàgines i aquest cop és només 1. Així, es fa menys llarg i la història s'entendrà millor (suposo).

Aquí hi és la primera part:

Erlina (primera part).

I la història continua així:

La pluja va aturar-se definitivament. Ja havia arribat el vespre i els dos joves impacients volien tornar al lloc d’on havien marxat aquella tarda precipitats per la tempesta. Ell no n’estava convençut ja que tot i que ja no plovia, podia tornar-ho a fer. Ella, en canvi, semblava decidida a anar-hi. Coneixia bé l’indret i tenia la certesa de que no es perdria. N’estava completament segura.
No era el primer ni el segon cop que hi anava. Havien de passar pel bosc, on l’olor a pluja sortia per cadascuna de les fulles. Sabia que trigarien hores en creuar el bosc però havia de comprovar que tot hagués sortit com el seu pare desitjava.

“N’estàs segura? Segur que hi vols tornar?”

“Sí. No podré dormir fins que vegi que tot ha sortit com estava planejat.”

“D’acord però anem ràpid. No fos cas que torni a ploure.”

S’endinsaren en el bosc deixant enrere el camí asfaltat. Els núvols els seguien dissimuladament però els trons insinuaven tornada de la pluja. Els joves acceleraven cada cop que els sentien. Si la pluja finalment tornava, no podrien esbrinar si el pla s’havia dut a terme.

L’últim tro l’ha despertat del seu somni. No recorda exactament que somiava però era feliç. Ella tenia pocs anys, no recorda quants, i els seus pares encara vivien. Jeien davant els arbres i reien les gràcies del pare.
Sap que no és un record normal. És el primer cop que hi apareix d’aquesta manera. Sent que havia recuperat la seva infància. Havia oblidat el rostre de la seva mare, la seva personalitat i les rialles i acudits del seu pare.
Mentre mira les gotes que la finestra vella dibuixa, ho ha recordat. Bé, potser és el somni que li ha fet recordar. De sobte, s’adona que mai més tornarà a sentir-se sola. S’aixeca i, decidida, s’adreça al calaix. L’obre.

14 d'agost de 2006,
10:30 hores.

Bon dia Chess!

No fa gaire que m’he llevat i com he vist que feia sol, he aprofitat per escriure’t. Mira que sempre m’ha agradat la pluja però últimament li estic agafant una mica de mania... Però només és perquè la llum no para de marxar. És estrany que plogui tant i sobretot que la llum marxi. Som a l’agost, no? El pare diu que són les tempestes típiques d’estiu i que és normal. No ho sé... No n’estic gaire convençuda.

Ara he de marxar, que encara no he esmorzat!

Fins ara!

Niamh.


Els joves encara eren al llit. La tempesta els havia sorprès la nit anterior però el pla havia sortit com havien previst. Malgrat la pluja, les cendres seguien allà. Tot i que la terra estava mullada, seguien allà.

“Millor. No creus, reina?”

“El que?”

“Millor que hagi plogut”.

“Sí. Tot sembla tornar a néixer. Un cop ha deixat de ploure, tot sembla tornar a néixer. L’olor ens ho diu”.

“Sí, tens raó. Però hi ha quelcom estrany. No deixo de pensar en allò que el teu pare va dir”.

“Jo tampoc. He sentit llegendes però no, no és possible”.

“Llegendes? Vols dir mitologia, històries antigues...?”

“Sí, exacte”.

“No, no és possible”.


L’aroma a gespa mullada la desperta precipitadament. Sent escalfor a les cames.
“És el Sol”, pensa, “és el Sol”.
No és el Sol. Obre els ulls i intenta esbrinar d’on prové l’escalfor. No hi ha llum. L’habitació és a les fosques, sense cap tipus de llum.
Mira la finestra vella, com esperant trobar aquell Sol que tant ràpid havia fugit. No hi és. S’aixeca i s’adreça a la finestra. Ben cert és que no plou però el Sol és més enllà del que l’àvia pensava.

“Podia córrer, de pressa. Les meves cames eren joves...”.

pels fets del 4 de març de 2008

Aquest bloc no pretenia ser polític o social, però els meus escrits no poden ignorar la realitat. Com a persona que em considero, les meves emocions i pensaments giren pel que succeeix al meu voltant.

Els i les estudiants han [hem] estat vistos com els dolents d'una pel·lícula on el director tenia carta lliure. I a hores d'ara, els diferents comunicats demagògics, suposadament innocents, desperten la més gran hipocresia que creia, innocentment, que disminuia. No senyores, senyors, en democràcia tota decisió és justa, encara que aquesta porti les pudors més ràncies del passat.

El nou circ estableix que ésser tractats pitjor que rates és legítim, per mantenir uns valors democràtics i qualitat a la universitat que britllen per la seva absència.

4 de març

Aneu, avanceu
sense pietat,
amb llibertat
passeu, sí, passeu.

Espanteu les mosques,
sí, a les fosques;
diferent color,
mateixa imatge.

Silencieu la veu
a cops de porra,
a cops de porra
passeu, sí, passeu.