Erlina (segona part)

Mesos després de publicar aquí al bloc les primeres pàgines d'aquesta història, aquí us poso la segona part. L'últim cop van ser quasi 4 pàgines i aquest cop és només 1. Així, es fa menys llarg i la història s'entendrà millor (suposo).

Aquí hi és la primera part:

Erlina (primera part).

I la història continua així:

La pluja va aturar-se definitivament. Ja havia arribat el vespre i els dos joves impacients volien tornar al lloc d’on havien marxat aquella tarda precipitats per la tempesta. Ell no n’estava convençut ja que tot i que ja no plovia, podia tornar-ho a fer. Ella, en canvi, semblava decidida a anar-hi. Coneixia bé l’indret i tenia la certesa de que no es perdria. N’estava completament segura.
No era el primer ni el segon cop que hi anava. Havien de passar pel bosc, on l’olor a pluja sortia per cadascuna de les fulles. Sabia que trigarien hores en creuar el bosc però havia de comprovar que tot hagués sortit com el seu pare desitjava.

“N’estàs segura? Segur que hi vols tornar?”

“Sí. No podré dormir fins que vegi que tot ha sortit com estava planejat.”

“D’acord però anem ràpid. No fos cas que torni a ploure.”

S’endinsaren en el bosc deixant enrere el camí asfaltat. Els núvols els seguien dissimuladament però els trons insinuaven tornada de la pluja. Els joves acceleraven cada cop que els sentien. Si la pluja finalment tornava, no podrien esbrinar si el pla s’havia dut a terme.

L’últim tro l’ha despertat del seu somni. No recorda exactament que somiava però era feliç. Ella tenia pocs anys, no recorda quants, i els seus pares encara vivien. Jeien davant els arbres i reien les gràcies del pare.
Sap que no és un record normal. És el primer cop que hi apareix d’aquesta manera. Sent que havia recuperat la seva infància. Havia oblidat el rostre de la seva mare, la seva personalitat i les rialles i acudits del seu pare.
Mentre mira les gotes que la finestra vella dibuixa, ho ha recordat. Bé, potser és el somni que li ha fet recordar. De sobte, s’adona que mai més tornarà a sentir-se sola. S’aixeca i, decidida, s’adreça al calaix. L’obre.

14 d'agost de 2006,
10:30 hores.

Bon dia Chess!

No fa gaire que m’he llevat i com he vist que feia sol, he aprofitat per escriure’t. Mira que sempre m’ha agradat la pluja però últimament li estic agafant una mica de mania... Però només és perquè la llum no para de marxar. És estrany que plogui tant i sobretot que la llum marxi. Som a l’agost, no? El pare diu que són les tempestes típiques d’estiu i que és normal. No ho sé... No n’estic gaire convençuda.

Ara he de marxar, que encara no he esmorzat!

Fins ara!

Niamh.


Els joves encara eren al llit. La tempesta els havia sorprès la nit anterior però el pla havia sortit com havien previst. Malgrat la pluja, les cendres seguien allà. Tot i que la terra estava mullada, seguien allà.

“Millor. No creus, reina?”

“El que?”

“Millor que hagi plogut”.

“Sí. Tot sembla tornar a néixer. Un cop ha deixat de ploure, tot sembla tornar a néixer. L’olor ens ho diu”.

“Sí, tens raó. Però hi ha quelcom estrany. No deixo de pensar en allò que el teu pare va dir”.

“Jo tampoc. He sentit llegendes però no, no és possible”.

“Llegendes? Vols dir mitologia, històries antigues...?”

“Sí, exacte”.

“No, no és possible”.


L’aroma a gespa mullada la desperta precipitadament. Sent escalfor a les cames.
“És el Sol”, pensa, “és el Sol”.
No és el Sol. Obre els ulls i intenta esbrinar d’on prové l’escalfor. No hi ha llum. L’habitació és a les fosques, sense cap tipus de llum.
Mira la finestra vella, com esperant trobar aquell Sol que tant ràpid havia fugit. No hi és. S’aixeca i s’adreça a la finestra. Ben cert és que no plou però el Sol és més enllà del que l’àvia pensava.

“Podia córrer, de pressa. Les meves cames eren joves...”.