Fantasmes
‘Tinc els ulls de fusta.
De tant en tant, un cuc hi plora.’
Maria-Mercè Marçal
Quan
érem menudes ens imaginàvem com seríem i com viuríem de grans. Les nostres
converses eren esperançadores. Els dies d’estiu eren llargs i, llavors, les
nits no eren nits com les d’ara.
Aleshores,
les teves intencions de fugir ja s’entreveien. Ens imaginaves anys més tard,
qui sap quants, tenint les mateixes converses en una casa amb un gos d’aquells
marrons de pèl llarg i clar, com en aquelles pel·lícules on els prats eren
verds i s’estenien quilòmetres enllà.
De tot allò, res ja no resta.
I a
tu, ja no et reconec. Intentant fugir et clavaren l’estaca i encara ara veig el
fil d’on t’arrosseguen. D’on ell
t'arrossega.
Sé,
que el dia que et torni a trobar hi haurà una corona de flors al bell mig de la
sala. O un llit groguenc, dues cadires i una televisió que només funciona amb
monedes. O, potser, ni tan sols això.
I
serà massa tard. I les paraules no serviran per consolar-me.
