Fantasmes

Fantasmes

‘Tinc els ulls de fusta.

De tant en tant, un cuc hi plora.’

Maria-Mercè Marçal

Quan érem menudes ens imaginàvem com seríem i com viuríem de grans. Les nostres converses eren esperançadores. Els dies d’estiu eren llargs i, llavors, les nits no eren nits com les d’ara. 

Aleshores, les teves intencions de fugir ja s’entreveien. Ens imaginaves anys més tard, qui sap quants, tenint les mateixes converses en una casa amb un gos d’aquells marrons de pèl llarg i clar, com en aquelles pel·lícules on els prats eren verds i s’estenien quilòmetres enllà.   

De tot allò, res ja no resta. 

I a tu, ja no et reconec. Intentant fugir et clavaren l’estaca i encara ara veig el fil d’on t’arrosseguen. D’on ell t'arrossega. 

Sé, que el dia que et torni a trobar hi haurà una corona de flors al bell mig de la sala. O un llit groguenc, dues cadires i una televisió que només funciona amb monedes. O, potser, ni tan sols això. 

I serà massa tard. I les paraules no serviran per consolar-me.