Et desitjo, un bon any

Anticipació del nou any 

continuïtat amagada 

vida vella,

disfressada.

El pes del temps reposa en un calaix.

Obre'l. 

Mai no desfaràs el meu encanteri.

Certeses

Recordo quan em preguntares el motiu pel qual havia deixat d'escriure. Vas insinuar que no m'inspiraves. Això no és cert.

Certeses

Haig de parlar-te del silenci
d’una cambra buida;

de la quietud

d’una rosa pansida.

És una cançó distorsionada;

versió d’una tonada

en quatre cordes.

Una veu trencada;

quatre notes tortes

en la solitud d’una tarda.

Del silenci

d’un vespre

damunt la gespa.

De tu

i la teva llum;

d’un gessamí

i el seu perfum.

Cordes

Cordes

"What'll you do when you get lonely
And nobody's waiting by your side?"

Layla, Eric Clapton.

Ha estat un mes inquiet. Un mes majoritàriament de pluja. Un mes de rutines noves. D'anar amunt i avall. D'obrir el paraigües amb precaució. De saber que el vent vindria de cara. De caminar de pressa. De vigilar el cotxe de l'esquerra. De no trepitjar el bassal de la dreta. De mirar el rellotge amb un gest seriós. De comptar les hores. De no recordar els mesos compartits. De passar pàgina. D'oblidar-te. D'anar fent. 

I d'apropar-se a la boca del metro.

Les escales. No rellisquis. Passadissos. Ràpid. El tren. El xiulet. Nervis. Pèrdua. Empipament. Un músic. Una guitarra. Acords. Layla. Clau de fa. Tu. Tu i la teva veu.

Els seus ulls

Els seus ulls

Els seus ulls foscos donaven seriositat a un rostre poc acostumat a les lamentacions.  Era aquella seriositat falsa, que no pot convèncer ningú, i tanmateix pot amoïnar aquelles persones que desconeixen l’essència d’allò que la seva mirada configura.

Els seus ulls foscos no han nascut pel teatre. Aquells que els coneixen bé no poden ser engalipats per les paraules. Quan algun mot surt dels llavis només us cal fixar-vos en la dimensió que adquireixen els seus ulls per comprovar si es tracta d’una enganyifa. Immediatament, si el rostre ha volgut amagar la felicitat d’un somrís emmirallant-nos amb serietat, alceu la mirada als seus ulls. Descobrireu que el somrís encara hi és, íntegre. 

 Era una tarda de diumenge quan vaig recordar el que era descobrir això en una persona. Feia molt de temps que no analitzava mirades desinteressadament. Possiblement les circumstàncies m’empentaven a cercar quelcom més llevat dels mots, que m’envolten diàriament i que poques vegades assoleixo captar. 

Era una tarda de diumenge quan la serietat va emmascarar un somrís intentant retenir-lo. Ella li digué: “Estàs rient per dins. Ho diuen els teus ulls.”