Paraules, paraules, paraules.

Lord Polonius: [...] What do you read, my lord?

Hamlet: Words, words, words.

Em trobo en un d'aquells dies on allò que impera és la necessitat d'escriure però res no propicia cap esdeveniment catalitzador. No vull considerar aquesta pàgina que se'm presenta, buida i impersonal. Em nego que aquesta sigui part d'aquells llibres que reben amb resignació els prestatges i s'hi aferren durant anys amb l'única esperança de no diluir-se entre l'excreció que el seu autor no va saber gestionar i la dignitat de conservar les seves tapes, dures i immutables. 

La pàgina en blanc es situa al centre de l'escriptori entre llibres i partitures. La miro i s'entorceix girant sobre ella mateixa, com si d'un acordió elàstic es tractés, estenent restes de blancor que d'ella surten. Ara, res no resta d'aquesta blancor; ha cessat del seu color. Ella transmuta i no existeix ja distinció possible entre l'escriptori que suportava el seu pes i ella mateixa.  

Estimo el propòsit de canviar de botiga de material d'escriptori però això suposaria deixar escapar cap moment favorable on la inspiració tingui la condescendència d'aparèixer per la porta. Potser, és ella qui m'ha impulsat cap aquest estat i situació només per tenir-me en el punt de mira d'una càmera oculta. O, potser, són elles sòcies. I jo, no he volgut ferir cap sensibilitat. 

La vora de la finestra

A ell,

que volgué volar sense ales.

16.00h - Aquí, al cantó de la finestra, noto un aire finíssim. Un aire fresc, estrany en aquesta època de l’any; l’estiu. A l’estiu més val quedar-se aquí tancat i no sortir. I no sortir i que la xafogor se t’acabi imposant, com en aquella gent que des d’aquí es veu. Mira’ls, ja no saben on ficar-se. La xafogor els empaita i bé que acabarà enxampant-los. 

16.10h - Aquella dona d’allà, la que està asseguda en aquell banc davant l’entrada de la biblioteca, duu un ventall roig, que no sembla que li sigui gaire útil. Tant de bo sentís l’aire fresc, finíssim, que ve de la finestra. Se sentiria més alleujada, segur. 

16.20h - La dona del ventall roig segueix al banc. Em pregunto per què insisteix, amb el ventall. No sap senyora, que com més temps venti, més exercici fa i més calor tindrà? És evident que no ho sap. No ho entenc. És lògica pura.

16.25h - El moviment del ventall és harmoniós. Esquerra, dreta. Esquerra, dreta. Em recorda al gronxador de cals avis, amb l’avi empenyent suaument perquè no caigués. Però d’això ja fa molts anys.

16.30h – La dona segueix ventant-se. És una llàstima, senyora, que no percebi aquest aire finíssim de la vora de la finestra. Assenteix. Com? Que potser em sent? Senyora? Assenteix. 

16.35h – L’avi no volia que agafés velocitat gronxant-me. Però jo recordo que sense voler amb les cames intentava donar-me impuls. L’avi em deia que anés amb compte i no n’agafés gaire, d’impuls. Però era divertit. 

16.40h – La dona em segueix mirant. El vaivé del ventall s’accelera, d’esquerra a dreta. Els seus cabells semblen pèndols d’un rellotge antic. Hipnotitzen. Fa estona que no fa aire, a la finestra.

16.45h – L’embranzida del gronxador era excitant. Sentir la velocitat als meus cabells i agafar-me a les cadenes per no caure. Semblava com si pogués volar sense por. 

16.50h – Ja no distingeixo la direcció del ventall. El vaivé és massa ràpid. Els cabells de la dona són ja un remolí confús. Li aconsello que no se’ls intenti pentinar, senyora.

16.55h - Algun cop havia pensat que, de tant impuls, donaria la volta sencera al gronxador. 

16.56h – I l’aire de la finestra? Me l’ha robat, senyora. N’estic segur. 

16.57h – La velocitat marejava. I l’avi ja feia estona que no hi era.

16.58h -  El somriure de la dona és elàstic. S’amplia i s’augmenta. És repugnant. Vol fer el favor de tancar el ventall? Senyora, que em sent?

16.59h – Els arbres es diluïen amb la sorra del terra. El vent m’ensordia.

17.00h -  El vent m’ensordeix i he perdut les cadenes del gronxador. On és l’avi? El roig del ventall, senyora. Se li està desfent.

Cul-de-sac

‘Give sorrow words: the grief that does not speak

Whispers the o'er-fraught heart and bids it break.’

Macbeth, IV- III.

Escriure és un atzucac en una ciutat asfixiant on l’escriptor s’hi ha precipitat, inquiet i suós, amb la corbata desdibuixada i les sabates desgastades. Ha arribat  allà, potser, fruit de la seva ignorància, cercant quelcom en l’aire o seguint muses de paper. No tindria sentit, però, culpar les muses de la manca d’orientació de l’escriptor. De ben segur que essent plenament conscient que el cul-de-sac se li faria evident en qualsevol moment, ha decidit avançar imprudentment. 

Sí, imprudentment. Imprudències nocturnes fruit de covardies diürnes. De la incapacitat de saltar abismes se l’imposa el fet d’acostar-se al precipici. No pas pel romanticisme de sentir la brisa del mar ni de cercar veritats que l’ajudin en el salt, sinó pel mer fet superflu de caure. De caure i observar-se des de dalt mentre això succeeix i, al mateix temps, de també ser l’espectador que aplaudeix l’acte inútil que s’està produint. 

L’escriptor fa de la seva fugida una cerca de la veritat, que és percebuda pels lectors com una heroïcitat; un concepte antic allunyat de la realitat.  És la incertesa la que l’impulsa a córrer entre línies. Escull alliberar els fantasmes perquè l’empenyin en un procés  hipotètic de resolució de problemes, buscant ordre en la seva existència o un bri d’identitat perduda. 

Egòlatra, iniciarà un procés idèntic cada vegada. I cada vegada errarà, obstinat, tombant la cantonada fugint d’ell mateix, mirant enrere suós. Girant el cap comprovarà, neguitós, que l’atzucac roman uns metres enllà amb la seva solitud esperant-lo expectant; amb una corbata llustrosa  i un joc nou de sabates.

Crit

la lluna ofega el seu crit

en llits de nits blanques

els dos enamorats

(ho desconeixen encara)

somien amb la nit clara

i la lluna crida

(i espera)

les seves nits

de màniga llarga.

Regals

Aquests dos poemes van ser un regal per la meva mare pel dia del seu aniversari. Juliol 2013.

El viejo

Dicen que hay ahí arriba 

el lugar donde duermen

hombres tranquilos.

Ahí vive un viejo 

de semblante serio 

y ojos roídos.

Y lleva en su frente 

ramas de olivos.

El viejo mira hacia abajo

y ve la sonrisa de una niña

reflejada en la luna.

Y de dos niños la luz 

que baña la madrugada.

El viejo los mira

y ríe con los niños. 

Y tiñe sus ropas

de verde esmeralda.

Dicen que hay ahí arriba 

el lugar donde mecen

aguas del río.

Diálogo

El padre le dice al hijo:

-¿Qué es este lugar 

y hacía dónde nos lleva?-

El hijo le dice al padre:

-¿Por qué has tardado tanto?

Me perdí aquí solo,

sólo yo, caminando.-

El padre responde:

-¿Tú solo? ¿De dónde venías?

¿Y hacia dónde te llevaron 

tus pies de asfalto?-

El hijo responde:

Venía de un lugar 

de pasteles y sonrisas de sal 

impregnadas en la brisa.

Tropecé y caí. 

Y me encontré aquí solo,

sólo yo, caminando.

¿Y ahora, dónde vamos?

Vamos hacia el río 

donde nos lleve su cauce,

a bañar mis pies de asfalto 

y al verde de los orígenes

para tejernos un manto. 

Versos a l'agost

Quan la nit omple de tendresa 
ombres dels carrers 
i la pluja dansa 
pels camins deserts, 
el vers cau d’uns llavis serens. 

Un barret ample i capa estesa 
enfila pujades els somnis del poeta 
i sabates trencades riuen alegres. 

Cremor d’asfalt i un vers que escapa  
Ciutat de tenebres de camises negres  
Clauer de vint claus  
Portes que no s’obren  
Un poeta dorm  
Finestres tancades.

El gat

-13.7.2013-

Un gat em segueix per les cantonades.
S'atura quan m'aturo
i amb els seus ulls de llum
em mira recelós.
M'apropo però em defuig
creuant la carretera.

Em seguirà empaitant,
pacient i vigilant
els meus peus que caminen
amb el pas de la nit.

És quan li estenc la mà que se’n refia
i s'apropa i m'ensuma.
Després marxa tombant la cantonada.
I en el moment precís se'm fa present
la magnitud d’aquesta solitud.

Avui en fa deu anys

Avui fa deu anys, la paraula 'indignat' encara no s'usava a la televisió ni tampoc no sabíem de l'existència d'una crisi. La independència eren idees d'adolescents, Messenger encara estava de moda i les manifestacions eren per quatre gats en anys d'hormones i rebel·lia. No teníem ocells piulant en anglès i Blackberry encara era una fruita. Pensàvem que amb una carrera ens vindria feina i que als divuit ja seríem amb un príncep a casa i un gos al jardí, o amb un gos a casa i un príncep al jardí.

Jo en tenia quinze. La meva afició pels llibres es reduïa a lectures obligatòries d'aquelles que viuen els anys aferrant-se als prestatges, tot diluint-se. Per mi la poesia sempre havia estat una frase en un lavabo d'escola, lloc de refugi i tranquil·litat, o un grafit dins un pont badaloní. Ni tan sols escrivia. 

A Batxillerat teníem classe. 'Avui ha mort Miquel Martí i Pol. Pel proper dia cadascú de vosaltres porteu un poema seu per llegir-lo a classe.' El meu era d'una noia que duia trenes i deia 'sí senyor' i 'bones tardes'. No vaig llegir-lo. 

VIII

No us preserven del foc

l’enyor ni la distància.

Hi ha preceptes subtils

rera cada paraula

i el gran temor buit

que us atreu i us espanta.

Debades camineu

per la cresta de l’aigua,

tasteu els fruits amargs

que les fulles emparen

o us enfileu pel vent

cap a les rutes altes.

Tard o d’hora la nit

tallarà les amarres

d’aquest vaixell que sou

i us llançarà per clares

rutes de solitud

al bell mig de les flames.

Pel foc esbrinareu

què hi ha dins de vosaltres.

(Quinze poemes, 1954-55)

El pallasso

La pitjor fredor és feta de la màscara d’un pallasso que no riu ni abraça per imposició interna. Aquesta imposició és fruit d’una prudència excessiva que té com a objectiu marcar distàncies entre ell mateix i el circ que se li presenta. Tanmateix, la distància no serà mai definitiva ni incorregible, com no és mai llarga la separació entre el rostre i la màscara que el configura.

Sovint, l’autocensura es caracteritza per un seguit de fases, exemptes de cap tipus d’ordre. Una de remarcable és l’encongiment del cos i la tensió muscular. Fixeu-vos-hi bé: quan el pallasso actua i vol de l’actuació una mena de supressió de sentiments que algú li ocasiona, contraurà l’estómac i tensarà les espatlles. És un fet inexplicable ja que mai no s’ha vist d’un sentiment fent foradat a través de les espatlles per prendre formes fantasmagòriques en l’aire exterior.

Aquest procés va ben acompanyat de l’omissió de mirades. O bé, no és quelcom acurat ja que el pallasso no es queda cec per l’ofec de sentiments. Però sí és ben cert que l’únic destinatari de la mirada en concret no serà l’ens situat en l’extrem paral·lel sinó en l’extrem perpendicular inferior. És a dir, el pallasso tindrà com a únic camp de visió una cadira o una taula, si és que aquestes es proposen de servir d’obstacles entre ell mateix i el terra que trepitja.

És la màscara de la fredor la més vulnerable. Per cada intent de contenció, una esquerda es distingeix dins i fora la màscara. I és evitant que allò restant es desprengui, quan les ferides apareixen en la superfície de la pell. És en aquest moment quan l’última espurna de sentiment en l’estómac explota, fent-se via per l’esòfag i esmicolant l’únic pedaç de màscara que resta. El pallasso es sent desconcertat. No reconeix el seu propi rostre i la distància ha diluït el camí que havien traçat els seus passos. 

In Memoriam

La tarda d’ahir em va fer recordar com d’irònic és tot plegat; que només apreciem el valor de les coses quan ja no hi són. És un tòpic típic però com molts, part de veritat contenen.

La rutina ens fa adquirir comoditat en tot allò que tenim i les persones que ens envolten, com si hi fossin amb nosaltres des de sempre i per sempre. Sabem que no és així però, d’alguna forma, el nostre cervell ens protegeix de la perillositat de pensar constantment que poden desaparèixer. Podríem viure sense aquest mecanisme? Fins i tot en això necessitem estabilitat o una manera d’enganyar-nos.

És quan tot es trasbalsa quan t’adones com de fràgil és la nostra bombolla. Quan una persona que coneixies marxa sobtadament, i com més tràgica la partida més estrident és el so de la bombolla trencant-se, sempre la tindràs present encara que fos menor el tracte que li dedicaves. Els per quès i els sentiments d’injustícia i impotència són els primers que afloren i els que ressorgeixen cada cop que recordem. Penso, que aquests sentiments no són només perquè la persona que ha marxat ens manca. Són, amb certa egolatria per part nostra, l’evidència de la fragilitat que abans em referia. Nosaltres som els propers en caure i nosaltres també podem caure de la mateixa manera.

I és que caure és molt fàcil. I molt ràpid. Quan t’adones que estàs caient ja és massa tard per reaccionar i la foscor del pou se’t precipita. Visc amb el temor constant que això succeeixi, i que sigui algú altre demà qui escrigui aquestes línies.

Com deia, el per què i la injustícia i impotència són sovint conseqüències immediates d’aquestes partides sobtades. Sempre ens resulta injust que una persona jove mori tan aviat, encara que sigui aquesta qui hagi decidit abandonar-nos. Mai pensem que potser seria més lògic creure que per allargar agonies és millor no continuar o, si més no, respectar la seva decisió de no seguir vivint. Però és ben cert que la persona que es queda no podrà mai regir-se per aquestes premisses, entre d’altres coses, perquè la culpa i la manca són superiors en nombre i en intensitat.

Jo, ni ahir ni a l’abril, a aquell noi no el coneixia. I tant com em sabria greu la seva marxa, el patiment de les persones del seu voltant i la injustícia del seu final, jo només feia que recordar-te. No perquè fossis algú important en la meva vida, seria hipòcrita si així ho considerés, sinó perquè més d’un cop vaig agrair la teva existència. I somriures com el teu mai no n'he tornat a trobar.

Han estat tants com nosaltres els que s’han perdut pel camí que a voltes em pregunto com he pogut arribar fins aquí. Em pregunto en quin moment les nostres vides van seguir camins diferents o si només són les decisions preses per un mateix les que els tracen. És còmode i consola creure que són les decisions les que determinen com acabem i sé que hi ha gent que s’ha sentit orgullosa per no haver acabat com tu. S’ha sentit més forta que tu perquè és el mort sempre el més dèbil. I mai ningú no s’ha preguntat el grau de fortalesa que es necessita per decidir morir? Seguir vivint és més fàcil. Ja sabem com és la vida, i les bromes que ens gasta, però de la mort tot és incert i mai ningú no ha tornat per fer-nos-en cap ressenya.  

Per moltes persones que m’ho segueixin dient, no sento haver fet res diferent per seguir aquí o per no haver acabat com tu. Ni tampoc no puc sentir-me’n orgullosa perquè les victòries sempre es celebren a costa dels perdedors. Quina és la diferència entre tu i jo, en realitat? O quina va ser la diferència? Sé que molts dirien que el resultat, si mai puc referir-me a resultat quan el final encara no ha arribat, ja diu gran cosa. Altres dirien que la família o l’educació; si és que mai poden arribar a conèixer la realitat d’aquests àmbits. Es reconforten amb això, i ho celebro.

Sé que entre tu i jo no hi va haver tantes diferències. Potser només els mitjans. I així és perquè tan depenent i addictiva és una pastilla com el paper que ara utilitzo per escriure’t. I la finalitat és exactament la mateixa: fugir. Tan se val què ens ho impulsés i quan vam decidir prendre les nostres vies de fugida. No frivolitzo. Si els escriptors aconseguíssim quelcom escrivint i si de tan terapèutic que ens resulta aquest procés, poguéssim arreglar-nos és ben cert que arribaria el moment de no tornar a escriure. Aquest moment mai no arriba. Ara algú deu haver perdut un mite. I val a dir que ja era hora.

Somriures com el teu, amb la vitalitat que el caracteritzava, mai no n'he tornat a trobar. M’agradaria poder descriure la imatge que en conservo però davant la impossibilitat de fer-ho, em conformaria podent dir-te que encara ara el teu somriure m’alegra els dies. 

Derrotes

A voltes, la derrota es percep en una fracció de segon. Un instant precís determina la inclinació de la balança i una mirada, d’una brillantor concreta, fa abandonar batalles. I un to de veu i unes paraules, et fan ser conscient del terra que trepitges.

I és aquesta la derrota inevitable. Aquella que ja havies anticipat. És la batalla que havies encetat amb l’esperança de sobreviure sabent que no hi havia victòria possible. I ets tossuda, i ho seràs sempre, malgrat el bagatge de les espatlles.

I ho seràs sempre perquè aquest serà el tret inequívoc de la teva existència quan ja hagis perdut l’últim tros de fil dins el laberint. Serà llavors quan la seva veu no tindrà cap validesa i el seu rostre esdevindrà difús. I serà llavors quan tu facis de la sal de la brisa una espina per pintar de negre esteles damunt les pedres. 

Instants previs

Quan arriba el moment d’acomiadar-se, el comiat ja s’ha produït. És la cortesia que ens impulsa a crear del comiat un acte per expressar allò que ja havíem anticipat prèviament. Un acte innecessari que només produeix un fotograma que la memòria usarà en el futur per rememorar aquells últims instants. Amb el pas del temps, les mirades sense importància d’aquell moment esdevindran significatives i el penediment vetllarà les nostres nits.

En els instants previs al comiat hi ha incertesa, com si una decisió vital hagués de prendre’s immediatament. Malgrat la immediatesa de la situació, la reacció usual és l’ajornament. És la negació i la necessitat. I la por.  

En el curs usual dels esdeveniments, fa mesos que el nostre comiat s’hauria d’haver precipitat. I des d’aquell túnel, l’ajornament s’ha convertit en la meva prioritat màxima. Els perquès són fruit d’algun ego soterrat o d’alguna covardia en la meva pell. O potser les coses són més simples i és que amb els ulls ja t’ho dic tot. 

4 paraules de comiat i un text sense títol

Aquest text comença l'any blocaire i al mateix temps, l'acomiada. No tanco el bloc. El deixo amb el botó de pausa i me'n vaig amb els meus escrits a una altra banda. Posaré el nou espai aquí, quan es configuri, perquè aquells que vulguin seguir llegint-me, ho puguin fer. I si el nou espai desapareix, tornaré aquí, on vaig començar i on us vaig conèixer. 'Once upon a time' es prèn un descans. Gràcies a tots. De debò.

 

Diuen antigues llegendes que amb els canvis d'estacions el foc purifica. Tot allò que esdevé vell, antic i que desprèn records feixucs són llenya de fogueres que els evaporaran com si mai haguessin existit.

Aquí, en terres badalonines, el foc té un dia estel·lar en el mes de maig. És un dimoni, allò que diuen que cremem davant del mar. Sembla irònic pensar en dos elements antagonistes prenent protagonisme en el mateix indret i en un mateix dia. Tots els badalonins sabem que si la cremada no es fes davant del mar, perdria la seva màgia, si és que ningú mai l'ha sabut apreciar. Per què cremar-lo quan podríem ofegar-lo directament? La mateixa resposta us donaria si em preguntéssiu per què redimonis tenim una rambla paral·lela al mar.

Diuen que això del dimoni mai no va existir. En realitat, eren els pescadors que cremaven les restes dels vaixells inservibles a prop del mar. No era res original ni inèdit del nostre poble. El dimoni, i el foc en la seva mesura, va fer de quelcom ben comú de tots els pobles pesquers, quelcom cultural i identitari del nostre indret de terra. El seu origen, però, segueix lligant-nos amb el mar.

L'ambició econòmica per explotar el turisme i treure profit d'una Barcelona propera en expansió i esclat, ha anat destruint cada cop més els pobles i ciutats petites, difuminant-les tant a l'extrem que totes semblen traçades pel mateix pinzell. Aquí, si observes bé encara trobes l'esperit que ens segueix configurant com a poble. Només has de cercar la nostra màgia per les cantonades.

A tu, et convido a venir fins aquí, per allunyar-nos dels carrers principals. Per la Rambla paral·lela al mar que duu la brisa a les terrasses. I la duu a l'asfalt i engalana les palmeres.

Ben a prop del mar, el pont del petroli t'endinsa al mar des d'una altra finestra i t'alça per contemplar-lo. I ben a prop del mar, les barques de pescadors configuren amb els seus colors la sorra de la platja.

Podria mostrar-te en els parcs la nostra resistència a la construcció expansiva. Mai no caminaries recte. Veuries un pont dins el parc que no s'hi escau i clavegueres decoratives. Els parcs, camps que escolliren el seu destí davant el maó i l'herba soterrada.

Podríem anar pel barri antic, on els carrers es tracen de nit i de dia es desdibuixen. Descobriries que hi ha quelcom amagat en aquells carrers, plens de gats tímids i cautes. Si els hi mostressis afecte i un pedaç de menjar, potser s’oferirien de guia pels carrerons laberíntics. 

Si mai véns, sentiràs el gall de la masia. El gall, alçant el seu cant pels carrers urbans a trenc d’alba. Abans de marxar, t’enduràs la meva sal als cabells i la gespa a les sabates.