Els seus ulls
Els seus ulls foscos donaven seriositat a un rostre poc acostumat a les lamentacions. Era aquella seriositat falsa, que no pot convèncer ningú, i tanmateix pot amoïnar aquelles persones que desconeixen l’essència d’allò que la seva mirada configura.
Els seus ulls foscos no han nascut pel teatre. Aquells que els coneixen bé no poden ser engalipats per les paraules. Quan algun mot surt dels llavis només us cal fixar-vos en la dimensió que adquireixen els seus ulls per comprovar si es tracta d’una enganyifa. Immediatament, si el rostre ha volgut amagar la felicitat d’un somrís emmirallant-nos amb serietat, alceu la mirada als seus ulls. Descobrireu que el somrís encara hi és, íntegre.
Era una tarda de diumenge quan vaig recordar el que era descobrir això en una persona. Feia molt de temps que no analitzava mirades desinteressadament. Possiblement les circumstàncies m’empentaven a cercar quelcom més llevat dels mots, que m’envolten diàriament i que poques vegades assoleixo captar.
Era una tarda de diumenge quan la serietat va emmascarar un somrís intentant retenir-lo. Ella li digué: “Estàs rient per dins. Ho diuen els teus ulls.”
