Aquest text comença l'any blocaire i al mateix temps, l'acomiada. No tanco el bloc. El deixo amb el botó de pausa i me'n vaig amb els meus escrits a una altra banda. Posaré el nou espai aquí, quan es configuri, perquè aquells que vulguin seguir llegint-me, ho puguin fer. I si el nou espai desapareix, tornaré aquí, on vaig començar i on us vaig conèixer. 'Once upon a time' es prèn un descans. Gràcies a tots. De debò.
Diuen
antigues llegendes que amb els canvis d'estacions el foc purifica. Tot allò que
esdevé vell, antic i que desprèn records feixucs són llenya de fogueres que els
evaporaran com si mai haguessin existit.
Aquí,
en terres badalonines, el foc té un dia estel·lar en el mes de maig. És un
dimoni, allò que diuen que cremem davant del mar. Sembla irònic pensar en dos
elements antagonistes prenent protagonisme en el mateix indret i en un mateix
dia. Tots els badalonins sabem que si la cremada no es fes davant del mar,
perdria la seva màgia, si és que ningú mai l'ha sabut apreciar. Per què
cremar-lo quan podríem ofegar-lo directament? La mateixa resposta us donaria si
em preguntéssiu per què redimonis tenim una rambla paral·lela al mar.
Diuen
que això del dimoni mai no va existir. En realitat, eren els pescadors que
cremaven les restes dels vaixells inservibles a prop del mar. No era res
original ni inèdit del nostre poble. El dimoni, i el foc en la seva mesura, va
fer de quelcom ben comú de tots els pobles pesquers, quelcom cultural i
identitari del nostre indret de terra. El seu origen, però, segueix lligant-nos
amb el mar.
L'ambició
econòmica per explotar el turisme i treure profit d'una Barcelona propera en
expansió i esclat, ha anat destruint cada cop més els pobles i ciutats petites,
difuminant-les tant a l'extrem que totes semblen traçades pel mateix pinzell.
Aquí, si observes bé encara trobes l'esperit que ens segueix configurant
com a poble. Només has de cercar la nostra màgia per les cantonades.
A tu,
et convido a venir fins aquí, per allunyar-nos dels carrers principals. Per la
Rambla paral·lela al mar que duu la brisa a les terrasses. I la duu a l'asfalt
i engalana les palmeres.
Ben a prop
del mar, el pont del petroli t'endinsa al mar des d'una altra finestra i t'alça
per contemplar-lo. I ben a prop del mar, les barques de pescadors configuren
amb els seus colors la sorra de la platja.
Podria
mostrar-te en els parcs la nostra resistència a la construcció expansiva. Mai no
caminaries recte. Veuries un pont dins el parc que no s'hi escau i clavegueres
decoratives. Els parcs, camps que escolliren el seu destí davant el maó i
l'herba soterrada.
Podríem
anar pel barri antic, on els carrers es tracen de nit i de dia es desdibuixen. Descobriries
que hi ha quelcom amagat en aquells carrers, plens de gats tímids i cautes. Si
els hi mostressis afecte i un pedaç de menjar, potser s’oferirien de guia pels
carrerons laberíntics.
Si mai
véns, sentiràs el gall de la masia. El gall, alçant el seu cant pels carrers
urbans a trenc d’alba. Abans de marxar, t’enduràs la meva sal als cabells i la gespa a les sabates.
