‘La nit em clava
el seu ullal
i el coll em sagna.’
Maria-Mercè Marçal
La nit és una
dansa contínua plena de multituds. La quietud fuig espaordida per les
cantonades cercant tranquil·litat i deixant una flaire difusa en l'ambient. Els carrers són guarnits d’una fortalesa
esperançadora però efímera. Res no ens atura i gaudim de tot bri de festa que
creiem ser capaços de sostenir en les nostres espatlles.
És una nit d’estiu.
Són instants de
felicitat disfressada però vertadera. La podem intuir i percebre en l’aire
escàs de les masses, i les notes ens l’ofereixen, sovint, a baix cost. L’èxit
és tímid però ens somriu esperançador i còmplice entre la multitud. Se’ns hi
adreça i ens ofereix companyia.
Som ignorants.
El nostre jo diürn és irreconeixible i les seves febleses camuflades no semblen
haver existit mai. Desconeixem que la fragilitat ens fa l’espieta darrere els
decorats, assajant el seu paper i esperant la seva sortida a escena amb ànsies
de protagonisme i poder. Al final del monòleg ja ens haurà posseït. El vincle
amb la nit caurà desfet i aquell èxit tímid retrocedirà, recollint les burilles i
els gots buits pels carrerons engalanats.
2 comentaris:
Crec que ja sé a quina nit et refereixes. Potser ens sentim així per què com has dit, la felicitat només ens fa cas un instant?
Sí i sovint val realment la pena. Gràcies per llegir-me, Pau. : )
Publica un comentari a l'entrada