La sala del costat, cap a l'esquerra, pertany a un univers paral·lel. Allà, l'optimisme raja de les parets de color roig i els fisioterapeutes fan congues amb els pacients, d'igual a igual. El tema de conversa és el dolor que no tenen, i què coi, aquell que els agradaria experimentar un cop a la vida per fer variar la rutina de tanta festa. Les vides de les màquines depenen del més vell, que decideix destrossar-les amb un bat a les mans i a ritme de grunge. Però no les destrossa totes: les del gel les manté vives, per fer-les servir per als cubates i les de la calor per agafar color, en temporades d'estiu, i per a l'escalfor, a l'hivern. Per entrar, no hi ha cap targeta de registre. Només un codi de barres imprès en un got que les senyores simpàtiques d'aquell univers entreguen als pacients el primer dia de teràpia.
El pacient més vell brinda amb el més jove, per les llargues estades i alegries compartides. De reüll, miren a la dreta, cap a la porta que duu a l'altra sala. Quin silenci, diuen. Deu ser l'avantsala de l'escorxador, asseguren.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada