dimarts, 7 de juliol del 2015

Mil i una històries de com ser maldestra i sobreviure a les rareses de la coincidència. O a les coincidències de la raresa.




Això és un petit relat dels maldestres i dels estranys per als que se’n riuen de nosaltres. Fem augmentar la vostra qualitat de vida en detriment de les nostres. I ja està bé que algú rigui si no ho fem nosaltres. La il·lustració és d'en D.   Gràcies. 






Senyora, abans de marxar m’agradaria explicar-li una història. Els seus coloms potser li agrairien una estona més de companyia —i de menjar— i jo tindria una interlocutora passiva sense ales que m’escoltés. Avui, la pressa s’ha endut els protagonistes de les meves històries i ja ningú s’atura per escoltar-les.

Senyora, he escrit sobre sirenes, prínceps i altres éssers mitològics. També sobre nenes que feien dibuixos i nens que feien pastissos. He escrit, fins i tot, sobre poetesses i escriptors que caminen de nit i sobre els gats que els envolten.

Però, senyora sap què? Vigili, aquell colom d’allà s’està quedant sense menjar. Què li deia... Sí, sap? No he escrit mai sobre mi. Imagino que els espais entre línies sempre han reflectit com sóc i, en part, allò que he viscut. I miri, senyora, si tinc rareses per explicar!
No, no he escrit mai res sobre mi. I ningú no en sap d’aquestes rareses, la majoria fruit de la poca consciència i condició maldestra que em caracteritza. Si no fos per una persona –l’única que sap que existeixen—jo podria caminar per aquesta plaça sense que ningú pensés que en qualsevol moment podria caure’m al damunt la resta del menjar digerit que vostè li està donant als coloms. Ningú no notaria que puc ensopegar fàcilment o, pitjor encara, puc fer equilibris sobre el món amb els braços estesos i de manera elegant per no caure.

Aquesta persona sap de les meves històries i ha rigut amb elles –sobretot de mi caldria reconèixer— en moltes ocasions. Senyora, vostè potser la coneix; els seus dibuixos o els seus relats. Em diu que no? Però si no li he dit qui és, com pot negar-me la seva existència? Ocupi’s dels coloms i escolti, si us plau, allò que intento explicar-li.

Era la meva alumna fa molts anys ja, sap? Ara ja fa temps que no ensenyo ni aprenc res. Com ha dit que es diu el menjar aquest que li posa als coloms? Ah, no deu pas saber si serveix també pels gats oi? Bé, era alumna meva i parlàvem en anglès sobre coses estranyes que ens passaven. Al final, era jo qui havia d’explicar-les primer i, en acabat, ens quedava poc temps perquè parlés ella.  Sempre he pensat que era una mena d’estratègia per fer-me esgotar el temps de les classes. Qui sap.

No li estic explicant res de mi, diu? Però, senyora, si ho estic fent! Vostè quan llegeix un llibre li fa tantes preguntes a l’escriptor? D’acord, potser té raó, però no marxi que a mi els coloms no m’agraden i no tinc res de menjar per donar-los-hi.

Que parli de mi, sí. Ja vaig, senyora. És tan insistent amb els coloms també? No em llenci menjar, dona, que no sóc un colom. Escolti’m va, que ja començo.

Tot va començar amb el meu naixement. Tot comença aquí sempre, oi? Va ser un naixement estrany, no gaire normal. Crec que la meva manera de néixer –el meu estil podríem dir— ja anticipava futures rareses. Vaig néixer a la setmana vint-i-cinc, allò que en diríem aproximadament una mica més dels quatre mesos i mig de gestació. No em miri així, és veritat. Quina mania té tothom de mirar-me així, com si inventés històries cada dia! Doncs això, deia, vint-i-cinc setmanes. De mida, crec, que devia ser més o menys com el colom esquifit que té a la seva esquerra. Vol donar-li més menjar, si us plau? Tota una raresa o proesa, segons com es miri. Jo no vaig saber d’aquesta raresa fins anys després quan m’ho van explicar. A vegades, realment, pensava que s’ho havien inventat, com vostè fa una estona.
Consciència plena de les rareses que em passaven no en vaig tenir pas durant la meva infantesa i adolescència. No en recordo gaires coses; tenir memòria no ha estat mai una de les meves facultats. Potser per això escric, no creu? O escrivia, vaja. Però sí recordo sensacions d’estranyesa quan algunes coses em passaven. Allò de “no pot ser que això passi avui i això passi ara”.

El primer record de cosa rara va ser potser als cinc o sis anys quan la meva companya de taula a l’escola es menjava els seus plastidecors per agafar-me els meus. O es menjava els meus ja directament? No me’n recordo. Només sé que em quedava sempre sense plastidecors. Senyora, vostè sap per què redimonis es deien plastidecors? Cors de plàstic? No, oi?

Ara no recordo si l’episodi del moc va ser més tard o abans dels plastidecors. Sap que els nens i nenes esternuden oi? Doncs es veu que a l’escola hi havia una mena de norma que deia que no es podia esternudar gaire fort i que els mocs havien de quedar-se dins del nas. Ja em dirà quina llei de la física estableix que quan esternudes, la propulsió de mocs ha de ser cap endins i no cap en fora. En coneix cap? No sé gaire de física però em sembla que no n’hi ha cap. Imagini’s vostè la meva cara quan la mestra, després de l’esbroncada, em va fer exposar el meu moc quilomètric davant de tots els companys. abans de fer-me anar al lavabo per netejar-me’l. Però és que la història no acaba aquí! Vaig anar al lavabo a rentar-me i no hi havia paper higiènic. I quan érem petits l’única persona que tenia el poder de canviar el paper era la mestra. Sí, ja es deu imaginar l’escena: el meu moc quilomètric i jo pujant cautelosament –no sé què podria haver passat si m’hagués caigut el moc a terra— a l’aula un altre cop per demanar a la mestra que em donés paper de vàter.

Ja pot riure ja, senyora, que encara no he acabat. M’estalviaré més episodis d’infantesa i aniré endavant que comença a ser fosc i ja quasi no queden coloms. Podria parlar-li de les milers de caigudes que he tingut, de les coses que m’han llençat o m’han caigut o de les meves trifulgues amb la xarxa de transport públic. Vostè sap quantes coses li poden passar a una persona al transport públic? Mare meva, haurien de pagar-me a mi per viatjar! Va, li explicaré un parell d’anècdotes d’aquest estil.

Pel que fa a les caigudes, n’he tingut moltes i de molts tipus. Per les escales, amb sabates volant, i talons relliscant; per les baixades dels carrers i creuant-los; quan ha plogut i, també, els pocs cops que ha nevat i algunes amb alguna conseqüència física i d’altres res de res. Un dels episodis que més recordo és quan tenia quinze anys. Havia quedat amb una amiga per anar a acomiadar un grup de companys que marxaven de viatge de fi de curs. Entre ells hi havia els nois que ens agradaven. La meva amiga, com sempre, va arribar tard i vam haver de córrer per arribar abans que l’autobús del grup marxés. Jo duia uns pantalons clars, color beix. Havíem estat corrent una bona estona quan vam arribar a una vorera que feia baixada, la qual ens havia de dur a l’autobús que havíem d’agafar –i que se’ns escapava— per  arribar al grup que marxava de viatge també en autobús. Autobús no, tusa, ja m’entén. Les modernitats aquestes a vegades se m’enganxen i perdo el vocabulari de barri. Sí oi que hi està d’acord? Ja m’ho semblava. Bé, ja deu haver anticipat que no vaig baixar la baixada aquella amb els peus precisament, sinó amb els pantalons color beix que tant m’agradaven. La meva amiga després em va dir que el crit que havia fet, havia ocasionat que la gent de dins la tusa es girés per mirar-me. No crec que m’importés gaire en aquell moment perquè vaig aixecar-me corrents –ignorant la meva amiga que venia a ajudar-me— i vaig creuar el carrer ample de sota. No vaig adonar-me que el semàfor estava en vermell i que hi havia tot de cotxes xiulant-me. Va ser el meu moment de protagonisme i, val a dir, que vam agafar la tusa i vam arribar a temps per saludar-los. Això sí, els pantalons beix van passar a la història aquell dia.

Crec que la meva alumna no coneixia aquestes dues últimes històries. Ara no recordo si les hi vaig explicar. No les deu haver escrit en cap relat oi? Potser les ha dibuixat, qui sap. La que sí sap és la dels cubells d’aigua. Miri, dues històries, sense cap relació entre elles i amb un mateix final. La primera, típica, unes poques persones de festa cridant pels carrers que s’aturen sota un balcó. No, jo no cridava, senyora, no em culpi de res si no sap la història encara! Jo no cridava, li ben juro. I el cubell em va caure a mi tot sencer. Sospito, a més a més, que no només duia aigua per l’olor que se’n desprenia. La segona, el mateix, però aquest cop anava sola i el carrer era desèrtic. Encara entenc menys el fet, en ple hivern, que la senyora que llençava el cubell no hagués pogut destriar-me de la seva punteria.

I pensant en coses que m’han llençat i en coses que cauen... Vostè recorda la nevada del 8 de març de 2010? Ha plogut des de llavors, eh? Ara ja no neva mai. Jo era a la universitat, ja en el meu últim any. Van cancel·lar classes per la previsió del clima però ho van preveure amb poca anticipació perquè quan sortíem per agafar l’autocar que ens duia a casa, ja nevava. Anava amb una companya de classe i ens protegíem amb els paraigües mentre esperàvem a la parada. Jo allà sota el paraigües notava que la neu començava a ser una mica forta però la meva companya, des del seu paraigües respectiu, no notava res. Senyora, què fa? Està escrivint? Bé, bé, però no publiqui res sense avisar-me! Bé, 2010. Un impacte fort a la part lateral del paraigües em va fer evidenciar que no era pas neu precipitada pel cel precisament allò que acabava de caure’m a sobre. Vaig treure’m el paraigües i vaig girar-me però no vaig veure res estrany, llevat de la multitud de gent que ja començava a acumular-se. Així, vaig tornar-me a posar el paraigües per continuar esperant. El segon impacte va fer-me mal. I el tercer va trencar-me el paraigües. I, tot i així, vaig seguir sense saber qui havia estat. Cada cop que em girava, no notava res d’estrany. Només gent esperant a que passés l’autocar o a que deixés de nevar. La meva companya, evidentment, no podia parar de riure amb les meves reaccions i indignació.

Bé, ara em toca parlar del transport públic de manera directa. Això sí que és divertit. Ei, senyora, on va? No deu pas marxar? No he acabat la meva història! Encara em queda explicar-li com vaig haver de canviar de parada d’espera més de deu cops abans de poder agafar la tusa correcta perquè el meu número passava pels dos! Si jo anava a la parada número 1, l’autobús passava per la número 2 i quan canviava cap a la número 2, el següent passava per la 1! Senyora, no corri, em seeent? Vaig estar tres hores fins que vaig poder agafar l’autobús correeecte!

Bé, colom esquifit, ens hem quedat sols. No entenc què li ha passat a aquesta senyora, de debò. He explicat res que l’hagi ofès? Què mires del banc tu ara? No tinc menjar, jo, ja ho he dit abans. Oh, un paper. El llegeixo? D’acord. Colom esquifit, mira què diu la nota. Maleïda senyora, com és possible? Diu:

Dilluns 8 de març de 2010 a les 13.30 hores. Vaig ser jo amb uns companys de ciències. Volíem mesurar el grau de vol de les boles de neu amb la freqüència d’impacte de les teves reaccions de rebuig i indignació. La veritat és que no. Només volíem passar l’avorriment d’haver d’esperar l’autobús i divertir-nos una estona. Sense rancúnies.  He rigut molt avui també. Demà tornaré a ser aquí amb els coloms. M’explicaràs més històries? Arreveure.



Dilluns 29.06.2015.