La llegenda més antiga del món

Aquí podeu llegir els relats que es presenten al concurs organitzat per TMB aquest any:

http://www.tmbpledhistories.com/

i aquest és el relat que he presentat:

LA LLEGENDA MÉS ANTIGA DEL MÓN

Aquesta és una llegenda que transcorre entre generacions des de temps immemorials. Existeix des d’abans que la línia 2 fos línia 2, després de separar-se de la seva germana “la groga”; des d’abans que el metro fos metro, fins i tot des d’abans que la T10 estengués el seu monopoli per sobre el malaurat Bitllet Senzill. De fet, és tan antiga que fins i tot els americans del vell West en parlaven tot baixant de les seves diligències.

En les hores puntes el metro sempre és ple i això no canvia per molts anys que passin.La gent busca desesperadament un seient per escapar de la multitud. Es poden veure, fins i tot, curses olímpiques! Els pobres avis i àvies es queden sovint sense seients i, les embarassades prefereixen agafar l’autobús per evitar un part prematur.

Ara farà exactament un any, jo anava en un d’aquells vagons de metro de la línia 2 en aquelles hores que és millor no ser-hi. Abonyegada entre la gent veia com cada cop que un seient es quedava buit, algú s’asseia i així successivament. Vaig adonar-me que si la persona era jove, de sobte es tocava el nas, com si una mosca l’hi hagués pujat, s’aixecava del seient i baixava en la parada següent. Vaig començar a pensar que la meva vista estava fallant, però potser era l’estrès d’aquelles maleïdes hores.

Uns dies després, tot tornant de la universitat, vaig agafar el metro per tornar a casa. L’hora no era tan punta però tot i així hi havia molta gent. Des de fora del vagó vaig entreveure un seient buit. Ràpidament vaig adreçar-m’hi i vaig aconseguir asseure’m. Vaig treure un dels meus llibres de la motxilla i em vaig posar a llegir. Estava tranquil·la, ja que no m’havia de baixar fins a l’última parada, així que podia llegir tant com volgués. Llegia com en Darcy estava a punt de declarar-se a l’Elizabeth, quan em va entrar una picor insuportable al nas. Naturalment, vaig gratar-me i sorprenentment va aparèixer un Bitllet Senzill a la meva mà quan la baixava per continuar llegint. El vaig observar atentament, no m’ho podia creure. Com podia haver aparegut d’aquella manera? Vaig mirar cap amunt, però no hi havia cap forat al sostre del vagó. Vaig mirar al meu voltant però ningú s’havia adonat de res. La gent seguia abonyegada, concentrada en buscar un seient. Vaig tornar la meva mirada cap a la mà i el bitllet seguia allà. Era completament nou i vaig girar-lo per comprovar si estava usat. Efectivament, estava usat i seguia sense saber d’on provenia. Hi havia quelcom escrit darrere el bitllet. Posava: “Aquest és un seient reservat”. Vaig mirar el meu seient i sí, era un seient d’aquells grisos, reservats. Vaig tornar al bitllet: “Ja t’ho deia jo que és un seient reservat. Mira el teu voltant i veuràs que hi ha tot de persones grans esperant per asseure’s. Sé que et baixes a la meva parada, així que ja tindràs temps per asseure’t. Aixeca’t”. Una frase d’auguri finalitzava l’escrit, com si el meu futur estigués predestinat si no cedia el seient. El signant era el Sr. Ventura. Petrificada, vaig aixecar-me i vaig cedir el seient. El metro va donar una bolcada i vaig haver d’agafar-me a l’home que tenia davant meu. El bitllet ja havia desaparegut.

Vaig arribar a casa, rient com si d’una broma es tractés. Vaig adreçar-me al meu pare: “Estic estressada pels exàmens... Ho estic tant que mira el que m’ha passat avui...”. Vaig explicar-li tota la història. Ell, rient, va dir-me: “Ja has descobert la llegenda. És per això que van posar els seients reservats. La gent no cedia mai els seus seients i van haver d’habilitar uns pocs per a que les persones grans i embarassades poguessin seure. Tot i així, hi ha gent que encara no ha aprés la lliçó”.

Qui sap, potser és per això que en Joan XXIII es va jubilar...

- Ailbhe -